Les crisis i la pedagogia

Crec que fàcilment ens posarem d’acord amb la idea bàsica que no estem davant d’una crisi només econòmica. Altres crisis més àmplies i igualment destructives travessen l’econòmica: valors (sobradament comentada al llarg dels darrers anys), ideològica, política, però també podem atrevir-nos a parlar d’una profunda crisi pedagògica i a nivell global de la crisi de l’Estat de Benestar. Estem davant d’una crisi e significats i de semblances d’una crisi que ho està fent repensar tot.

Tinc la certesa que a banda dels aspectes negatius de la crisi o de les crisis estant succeint coses positives que i molts col·lectius es mobilitzen per trencar amb determinades estructures de poder immobilistes i falsejades. És cert que en el camp socioeducatiu hi ha hagut dràstiques retallades (que a diferència de les del camp de la salut han estat més silenciades pels mitjans de comunicació). Retallades en el camp de l’atenció a persones amb diversitat funcional (que per cert, algunes d’elles han hagut de ser retirades per la pressió social i dels col·lectius afectats per les mateixes), tancament de serveis d’atenció a dones víctimes de la violència de gènere, etc, etc.

Una possibilitat és prendre’s l’estat de crisi general com una oportunitat per créixer, per fer sortir idees noves (i innovadores) que trenquin amb el que hi havia i no funcionava, que obrin, potser, nous camins (amb esperança d’un futur potser millor).

Si prenem com a certa la idea que les crisis han servit per produir trencaments amb els ordres socials establerts i generar noves idees i nous projectes: sobre una escletxa d’esperança a una procés de transformació social postcrisi. Així,als anys 1970 varen aparèixer els moviments d’antipsiquiatria, els moviments de renovació pedagògica, el desmantellament de determinades institucions benèfiques i assistencials: recordem l’experiència de Franco Basaglia a Itàlia, la Psiquiatria de sector a França (amb Francesc Tosquelles al capdavant) o el desmantellament dels hospitals psiquiàtrics a Espanya (excepte Catalunya) tan ben reflectida a la pel·lícula de l’Equipo Crònica: Animación en la Sala de Espera. Es van trencar amb un determinat ordre opressor, que en el camp de les pràctiques socials va tenir repercussions socials molt fortes: vagues d’educadors especialitzats, manifestacions de pares de persones amb discapacitat reclamant els seus drets, associacionisme de col·lectius de persones amb diferents discapacitats que han reivindicat els seus drets i han reclamat ser tractats com a persones, reclamant formació reglada en relació a les pràctiques que es duien a terme i el reconeixement social de la professió (que tinc dubtes que al 2011 ja estigui fet), etc.

Ara estem en un moment de canvi, revulsiu de moltes situacions, però que encara no està ni del tot encarrilat ni té clar els frameworks en què es mou. Des del 15 M passant per les queixes dels professions del serveis socials en relació a les retallades dels usuaris de la RMI, hem assistit a un ampli ventall de moviments que parlen i se situen (en un context molt ampli de la pedagogia).

Sabem que d’aquesta crisi no tornarem a l’estat inicial pre-crisi! Estem assistint a un cert canvi d’època (potser e paradigma vital), que ve de llarg i que fa temps que s’enuncia a crits. La identitat s’ha deslligat del treball (la majoria de gent a no pot dir sóc tal, mestre de professió) perquè els contractes són curts, precaris i poc estables. Internet ha fet explotar moltes situacions, definicions i fins i tot algunes epistemologies, especialment aquelles que construïen la realitat a partir de dialèctiques binàries. S’ha trencat el cicle de la vida en singular (ara tenim cicles de la vida múltiples), no hi ha una immigració sinó vàries (la darrera són els 25.000 joves amb carrera universitària i amb bons coneixements d’idiomes que emigren cada any a Regne Unit, Alemanya, Suïssa, etc.

Mentre que la societat (o si més no una part d’ella) va acollint i rep aquests canvis, em fa l’efecte que la pedagogia segueix estàtica, massa vegades agafada a la poltrona dels departaments universitaris. La Pedagogia segueix essent massa lineal i instal·lada en el sistema de l’ordre social que l’envolta. El mercat capta més ràpid els canvis que les polítiques socials. Crec que el que deia Ortega ens ve com anell al dit per entendre el que dic: “No sabem el que passa; això és el que passa” (Ortega)[1].

¿Què està apareixent ara, en el camp pedagògic, que pugui acollir i entendre alguns dels canvis que tenen lloc en el dia a dia? Penso que aquesta és una pregunta clau que des del nostre camp disciplinar ens em de fer. És en moments com l’actual que la idea de Rafel Campalans pren força (malgrat que ja tenim les dretes al poder) per entendre que la Pedagogia és política, és acció política i no només especulació teòrica des de la trinxera.

---

[1] Podríem analitzar, per exemple, la relació entre els Màsters Universitaris que s’ofereixen i la demanda real de les temàtiques ofertades per part dels diferents sectors professionals, per veure com existeix un desfasament gran. En alguns ocasions només les Universitats privades ofereixen Màsters molt especialitzats però a preus desorbitats.